Tal dia com avui...

14 d'Abril de 1931: Proclamació de la II República

2006-04-14T09:44:00.000+02:00

Tal dia com avui de 1931, després d'unes el·leccions municipals que es varen interpretar en clau de plesbicit a una monarquia que durant els seus últims 7 anys havia posat el poder en mans d'una dictadura militar, es va proclamar la II República.

La República vingué amb voluntat d' acomplir els somnis de modernització i justícia social. Modernitzar l'industria i l'educació, acabar amb els privilegis de classe, assolir la laicitat de l'estat, civilitzar l'exercit, dur a terme la reforma agrària foren alguns dels objectius d'un règim que va nedar a contracorrent en uns anys 30 caracteritzats per l'ascens dels totalitarismes i la depressió econòmica.

Portada original d'un exemplar de la constitució de la II República

Per primera vegada s'instalà el sufragi universal, es renuncià a la guerra com instrument de política exterior, s'abandona el catolicisme com senya d'identitat de l'estat.

No és ni el moment ni el lloc per dur a terme una anàlisi exhaustiva de la seva història, mítica i trista. Avui és un dia per felicitar a tots els republicans, a tots els que creuen en la llibertat de pensament, en l'ètica política i en la justícia social. Avui, a tot l'estat i més enllà, hi hauran actes d'homentage. I, 75 anys després, no seràn nomes grupets de veterans nostàlgics els que hi acudiran, ben al contrari els joves sern multitud, molts d'els nats després del 75.

Per tots i totes: Salut i República!!

17 de Maig de 1863: Rosalía de Castro publica Cantares Gallegos

2005-05-17T09:05:00.000+02:00

Maria Rosalía Rita de Castro, filla de mare fadrina i pare desconegut i casada amb Manuel Martinez Murguía, autor de la Historia de Galicia, va publicar tal dia com avui els Cantares Gallegos. Va ser el primer llibre que va publicar en gallec. I de fet, tot i que des dels primers anys del segle XIX existia un cert resorgiment de la literatura en llengua gallega, en sintonia amb els moviments romàntics i els nous nacionalismes d'arreu d'Europa, els Cantares Gallegos son l'obra mes important publicada en gallec desde, potser, les famoses Càntigas d'Alfons X el Savi.

Retrat de la poetissa Rosalía de Castro

Rosalía de Castro ja havia publicat, des del 1857 (publicació de La Flor), en castellà. Com la majoria d'autors gallecs i de la resta d'índrets de l'estat espanyol, era el castellà la llengua que s'aprenia a l'escola, l'idioma en que hom aprenia a llegir i escriure, per molt que la llengua materna fos una altra. Aquest es un fet comú amb molts altres escriptors gallecs, bascos i navarresos, catalans, valencians i balears i pitïusos. S'havia assolit, després de segles, que els altres idiomes eren poc mes que curiosos (pintorescos, segons una expressió ben decimonònica) vestigis del passat, vàlids per camperols, pescadors i ramaders i per manifestacions folklòriques, però de cap manera adients per a la cultura amb majúscules. Tots sabem que ens certs sectors i territoris, aquesta idea ha sobreviscut fins als nostres dies.

Però la força tant de la prosa com sobretot de la poesia de Rosalía de Castro, que combina la millor tradició de la tristesa cèltica amb la del romanticisme i forma, juntament amb Gustavo Adolfo Bécquer, la parella que introduí la modernitat a unes lletres espanyoles (en el sentit plurilingüístic), va fer possible el reconeixement mundial d'un idioma que ha cercat sempre la seva identitat entre la força i la realitat política de l'hispanisme i la vocació lusitana d'un veïnat portuguès amb el que filològicament forma una unitat lingüística. Amb Cantares Gallegos es pot dir, gairebé, que el gallec retorna a l'escenari de la literatura mundial.

Poc després arribarien altres autors com Ferreiro, que s'espolsarien els últims complexos, tot i que son nombrossíssims, molt més que en el cas del català, els autors que, tot i tenir el gallec com llengua materna, trien el castellà com vehicle per la seva obra. Casos especialment espectaculars son Gonzalo Torrente Ballester o Camilo José Cela. Però la melancòlica Rosalia i els seus Cantares i sobretot la seva obra en castellà, que impediria que fos rel·legada a l'oblit i el silenci fins i tot en els temps del franquisme mes dur, van obrir la porta per tal que cadascú, en aquella terra verda de cel sempre gris, pogués triar l'idioma en que volia comunicar els seus sentiments.

No en va, i en honor de l'esdeveniment que tingué lloc tal dia com avui de 1863, el 17 de Maig és avui celebrat com el Dia das letras galegas.

____________________________________________________________________

Per saber-ne més:

http://www.acamfe.org/acamfe/autor/rdecastro.htm

http://gl.wikipedia.org/wiki/Rosal%C3%ADa_de_Castro

http://www.internet.com.uy/moebius/literatu.htm

http://www.obradoiro.org/literatura.htm

14 de Maig de 1955: Es signa el Pacte de Varsòvia.

2005-05-14T09:45:00.000+02:00

Després de tres dies reunits a la capital polonesa, els vuit membres fundadors van signar, tal dia com avui, el Tractat d'amistat, cooperació i assistència mútua, conegut com Pacte de Varsòvia. Signaren el tractat la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), Albània, Bulgària, Txecoslovàquia, Hongria, Polònia, Romània i la República Democràtica d'Alemanya. És a dir, tots els llavors estats socialistes d'Europa, excepte Iugoslàvia.El Pacte era la resposta a la creació de l'OTAN el 1949 i, sobretot, al fet que l'Alemanya occidental, al seu empar, haguès començat a rearmar-se, fet que era vist com una amenaça pel Bloc Soviètic. A nivell econòmic, i com a resposta al Pla Marshall ja s'havia establert el COMECON.

El representant soviètic Bulganin a l'aeroport de Varsòvia, després de signar el Pacte.

Però amb un comandament únic amb seu a Moscou i el rus com llengua oficial i de treball , el Pacte de Varsòvia va ser tant una aliança de cara a l'exterior com l'instrument de domini de la Rússia Soviètica sobre els pobles d'Europa de l'est que encara mantenien una semiindependència de la colossal URSS, convertint-los en estats satèl·lits. Això era especialment evident als cas d' Alemanya oriental, on la propaganda no podia amagar el fet de que es tractava d'un pais ocupat militarment. A la RDA a més els sentiments anti-eslaus i sobretot anti-russos de la població es feien patents amb les fugues massives a l'Oest no només de població civil, sinó fins i tot d'oficials de l'exèrcit.

L'empar del Pacte de Varsòvia va permetre a la Unió Soviètica aplastar qualsevol intent d'abandonament de l'òrbita socialista. A Hongria el 1956 o a Praga el 68, els tancs russos deixaven clar que no hi hauria concessions. L'únic cas especial va ser el d' Albània, membre fundador, que va abandonar el tractat el 1961 com conseqüència de les divergències de la URSS amb la República Popular de Xina. El govern de Tirana, en una línia estalinista mes dura que la de la mateixa Moscou, aïllà així el pais de la resta d'Europa fins a la caiguda del Mur de Berlin. I a altres casos, com el de Jaruzelsky a Polònia, la por a la intervenció del Pacte (és a dir, de l'Exèrcit Roig) forçà a les autoritats a reprimir les manifestacions populars de descontent i aparentar una normalitat socialista davant Moscou. De cara a l'exterior, però, el Pacte de Varsòvia mai no es va enfrontar directament amb l'OTAN, mantinguent durant mes de 35 anys la Guerra Freda.

Amb la Perestroika de Gorbatxov, el Pacte de Varsòvia va anar descomposant-se. El setembre de 1990, un any després de la Caiguda del Mur i poc abans de la Reunificació, Alemanya oriental l'abandona. Quan els estats de l'Est van veure clar que no hi hauria intervenció soviètica si abandonaven el Pacte, les baixes es van anar succeïnt els primers mesos de 1991 fins que es proclamà la seva disolució oficial l'1 de Juliol de 1991. La repatriació de les forces russes escampades pels països que formaven l'aliança s'allargà fins el 1994, quan sortiren d'una Alemanya ja unida els últims efectius. Curiosament, les forces russes encara eren presents a un nou estat alemany al qual hi havia (i encara hi ha) tropes dels Estats Units d'Amèrica.

____________________________________________________________________

Per saber-ne mes:

http://es.wikipedia.org/wiki/Pacto_de_Varsovia

http://www.historiasiglo20.org/GLOS/pactovarsovia.htm

http://www.monografias.com/trabajos/pactovarsovia/pactovarsovia.shtml

10 de Maig de 1973: Creació del Front Polisario

2005-05-10T21:04:00.000+02:00

El Front Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Wādī Dāhab- Río de Oro va néixer tal dia com avui de 1973 com organtizació política i militar de les cendres del Moviment per l'Alliberament del Sàhara. Aquest moviment havia nascut als anys 60 i acabava de ser reprimit durament per l'exèrcit espanyol. Aquell mateix any començà a combatir, basant les seves actuacions en tàctiques guerrilleres.

Cartell commemoratiu del 5è aniversari de la creacio del Polisario

El Sàhara Occidental va ser colonitzat per Espanya l'any 1884 i com a conseqüència del Congrès de Berlín, on les potències europees es repartiren Àfrica. Durant el procès descolonitzador iniciat els anys 50 i 60, la qüestió del Sàhara Occidental va ser prioritària a les Nacions Unides. Es van emetre una sèrie de Resolucions que culminarien amb la famosa 1514, que instava a Espanya a la celebració d'un Referèndum d'autodeterminació. La consulta mai es va dur a terme, i el govern d'un Franco moribund signà els Acords Tripartits de Madrid el 14 de Novembre de 1975. En ells, desobeïnt l'esmentada Resolució, Espanya entregava el poble saharaui a Marroc i Mauritània, a canvi d'obscurs beneficis econòmics i estratègics que mai no s'han materialitzat.

Pels saharauis això va significar la lluita, d'una banda; l'èxode i un llarg exili per l'altre. En ambdós fronts el Polisario es convertí en el substitut de l'estat que no tenien, tant combatint als exèrcits superiors de Mauritània i sobretot de Marroc, com organitzant la dura vida com a refugiats al desert d'Argèlia. I també iniciant moviments diplomàtics per tal de cridar l'atenció de la Comunitat Internacional.

A dia d'avui, el famós referendum encara no s'ha celebrat. Marroc ha repoblat les ciutats saharauis amb la seva població, i el cens que en teoria s'hauria de fer servir, el realitzat per Espanya el 1974, és rebutjat una i altra vegada per un Marroc que ofereix molts mes avantatges econòmics i geo-estratègics als estats i empresses occidentals que no pas els amos legítims d'un grapat de ciutats enmig del desert.

L'actitud d'Espanya, ambigüa i dubtant entre el deure moral i històric d'una banda i les complexes relacions amb el Marroc per l'altra, no ha sabut imposar la seva influència, mentres la generació del cens del 74 es fa vella i una nova ha nascut a l'exili, per tal de posar ordre a una zona que ella mateixa capgirà i acabar així amb el patiment d'un poble amb el que tenia responsabilitats. Potser haguès estat una bona manera de sortir del "racó de l'història". Millor, almenys, que recuperant illots i donant suport a guerres il·legals.

____________________________________________________________________

Per saber més sobre el Front Polisario i l'exili saharaui:

http://www.sahara-acaps.org/

http://www.wsahara.net/sadr.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Frente_Polisario

http://en.wikipedia.org/wiki/Polisario

5 de Maig de 1789: Obertura dels Estats Generals a França

2005-05-05T17:31:00.000+02:00

Tal dia com avui de 1789, després de romandre tancats gairebé dos segles (des de 1614) en un periode caracteritzat per l'absolutisme, el Rei de França Lluïs XVI va reobrir els Estats Generals a la salle des Menus-Plaisirs, a Versalles; ho va fer per la pressió exercida des de tots els sectors de la població per la greu crisi econòmica en que es trobava l'estat francès, produïda sobretot per l'ajut de França a les colònies que formarien els Estats Units en la seva guerra d'independència d'Anglaterra.

Els Estats Generals, on podem veure-hi la disposició de cada estament a la càmera.

Els Estats Generals reprensentaven els Tres Estats (Esglèsia, aristocràcia i poble) i en aquesta sessió inaugural van ser presidits pel mateix Rei. De 1139 diputats, 291 representaven als clergues i 270 a la noblesa. Aquests últims s'asseien a la dreta i l'esquerra del Rei, mentre que el tercer estat ho feia devant el monarca. La poca sensibilitat social mostrada tant pel Rei com per la majoria de la noblesa i dels clergues en aquesta reobertura de la institució va posar en marxa un dels episodis més gloriosos i al mateix temps sanguinaris de la humanitat: La Revolució Francesa.

El discurs inaugural del Rei, desprovist de cap tipus de sensibilitat per les penúries que passava el poble per la crisi i els elevats imposts, i l'actitud gairebé mafiosa de l'Esglèsia i la noblesa durant les següents sessions, que pretenien que les decisions es votessin amb un vot per estament i tenir així assegurada la supervivència dels seus privilegis, revelaren la manca de voluntat reformadora i d'interés per governar en benefici del poble d'aquests sectors. Això impulsà als representants del poble, als que s'uniren uns pocs nobles progressistes i capellans sensibles als patiment de la gent, a abandonar la càmera i formar l' Assamblea Nacional el 17 de Juny. Aquest fou el primer acte revolucionari. Tres dies després els assambleïstes es reuniren a un lloc proposat pel Dr. Guillotin (que donaria nom a un dels símbols de la Revolució, la guillotina), una sala destinada al Joc de Pilota al mateix Versalles, i on tindria lloc el famós jurament del mateix nom.

Tot i el simbolisme de la Presa de la Bastille o del Jurament al Joc de Pilota, és la sessió que tingué lloc tal dia com avui la que marcà el principi de la fi de l'Ancienne Regim a França i a bona part d'Europa. En poc temps, França va passar a ser una República, primer burgesa i després de camperols, per acabar convertida en una Dictadura i després en tot un Imperi. Durant la Revolució i després es vessà molta sang inocent, morí molta gent per la megalomania d'uns pocs i Europa va fer olor a pólvora des de la Península Ibèrica i la costa d'Àfrica fins a l'hivern més profund de Rússia. Però els seus ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat i l'entronització de la Raó com a únic déu segueixen inspirant la lluita contra l'injustícia al món d'avui. Es curiós que tal dia com avui també fos el de naixement de Karl Marx al 1818.

______________________________________________________________________

Per saber més sobre els Estats Generals i la Revolució Francesa:

Els Estats Generals de 1978 a la Wikipèdia Francesa

La convocàtoria dels Estats Generals a la Wikipèdia Francesa

La Revolució Francesa a la Wikipèdia Francesa

http://www.artehistoria.com/historia/contextos/2439.htm

http://www.xtec.es/~aguiu1/socials/hist06.htm

26 d'Abril de 1937: La Legió Condor destrueix Gernika

2005-04-26T09:27:00.000+02:00

Inmortalitzat per Picasso a la famosa obra, el bombardeig de Gernika tal dia com avui de 1937 fou molt més que una acció bèlica. Al seu moment, a la premsa dels païssos democràtics, ja va ser til·lat com a "crim"; amb ell es pot considerar que comencen les massacres de població civil duites a terme pels exèrcits de l'aire. Si a la I Guerra Mundial els aviadors foren una mena de "cavallers" que atacaven els convois militars i es batien en duels aèris, Gernika inaugurà els llençaments de tones de bombes sobre objectius sense cap valor militar.

El Guernica de Picasso, obra universal .

A Gernika la Luftwafe (així ho reconeguè el Mariscal Göring als judicis de Nürnberg) va fer servir la mort de civils, entre ells dones, ancians i nins, per provar la potència dels novetosos enginys militars de la tecnologia bèlica Nazi. Moltes de les marques que hi col·laboraren segueixen fabricant avui dia cotxes i cafeteres.

Gernika no era un objectiu militar: era un objectiu simbòlic. Sota el famós roure de Gernika es reunien els antics representants del poble basc, sota ell es juraven les lleis forals desde, pot ser, la prehistòria. Gernika simbolitzava la llibertat d'un poble indomable. I ni l'Espanya de Franco ni l'Alemanya de Hitler eren amics de la llibertat.

Aspecte de Gernika després del bombardeig, segons fotografies fetes per la mateixa Luftwafe

Gernika no va ser l'unic assessinat massiu duit a terme per l'aviació, ni a Europa ni a la història; ciutats com Londres, Hamburg o Berlin quedaren pràcticament destruïdes pocs anys després, i si considerem el nombre de víctimes ni tan sols es pot comparar als genocidis d'Hiroshima o, fa ben poc, Bagdad. Però, pel que fa a Europa, els bombardeigs de Gernika i el de Dresden, passaran a la història precissament per no ser destruïdes aquestes ciutats com objectius militars sinó com a accions d'enorme poder simbòlic, a mes de ser el primer i l'ultim, respectivament, grans bombardeigs produïts a Europa fins que arribaren les guerres de l'antiga Iugoslàvia.

Als inicis de la Guerra d'Irak, després de la Reunió de les Açores, les associacions de víctimes dels bombardeigs de Gernika i de Dresden feren un comunicat conjunt rebutjant totes les accions militars que signifiquessin llençament de bombes desde avions a zones habitades per població civil. Demanat sobre aquesta declaració el llavors president espanyol José Maria Aznar, aquest va dir que al seu moment aquests bombardejos havien estat necessaris per tal que els exèrcits que els produïren guanyessin llurs guerres contra el comunisme i contra el Nazisme, respectivament. Està clar que el senyor Aznar no sabia gaire d'història.

23 d'Abril de 1933: Es constitueix la GESTAPO

2005-04-23T12:49:00.000+02:00

El 23 d'abril és dia de cavallers, herois, escriptors, llibres, premis literaris i enamorats. Però tal dia com avui del 1933 va ser també la data de naixement d'una de les mes sinistres organitzacions que han campat per Europa: La Geheime Staatspolizei, la Policia Secreta de l'Estat a l' Alemanya Nacional-Socialista.

Anvers i revers d'una placa d'agent de la GESTAPO

Adolf Hitler havia assumit el poder pel Març d'aquell mateix any i la creació de la GESTAPO fou una de les primeres i mes fermes passes per convertir la República de Weimar en el que seria conegut com a III Reich (3r Imperi). S' encarregà a Hermann Göring el disseny de l'organització i de les seves funcions. Inicialment va ser anomenada Departament 1A de la Policia Secreta Prussiana, essent el seu primer dirigent Rudolf Diels. Formada als seus inicis per oficials de policia professionals, al 1934 va passar a estar controlada per les SS per pressions de Himmler. Entre les seves funcions estaria el control i investigació de l'espionatge, i dels delictes de traïció i sabotatge. A més estaria encarregada de la seguretat tant de l'estat com del Partit Nacional-Socialista, les fronteres d'entre un i l'altre quedarien ben aviat difuminades gràcies a l'activitat de la GESTAPO i d'altres institucions.

La GESTAPO va ser explícitament exclosa de poder ser jutjada administrativament i escapava a qualsevol control judicial. Aquest status i els seus prou coneguts mètodes de tortura van fer d'ella la organització mes temible fins al final de la guerra. La "Custòdia Protectora" (Schutzhaft) fou l'eufemisme legal que més poder li atorgà en la pràctica, ja que permetia designar empresonaments sense cap mena de procès legal. Millions d'opositors i resistents polítics alemanys i de les zones ocupades -entre ells centenars de milers de republicans espanyols-, jueus, eslaus, homosexuals, minusvàlids, intelectuals, sindicalistes i gitans van ser enviats d'aquesta manera als Lager, els camps de concentració alemanys. Gràcies a la tortura, i en la línia cínica que caracteritza als totalitarismes, la majoria ho foren pel procediment anomenat Schutzhaftbefehel, on les víctimes del nazisme expressaven el seu desig de ser empresonades. Va ser la GESTAPO qui va detenir al President de Catalunya Companys a França i el lliurà a les autoritats franquistes, que l'afusellaren el 1940.

Hemann Göring, creador de la GESTAPO

A Mallorca, zona Nacional durant la guerra civil, Falange Española va encarregar al Bisbe Miralles confeccionar llistes de xuetes (descendents de jueus conversos) a petició de la GESTAPO. Tradicionalment hi ha a Mallorca 15 llinatges considerats d'origen jueu pel poble, però com que es van usar les llistes confeccionades per l'Inquisició durant segles, van sortir-ne més de 300. En la pràctica es tractava de gairebé la meïtat de la població de Mallorca -incloent-hi falangistes, burgesos, capellans i tot tipus de persones favorables als nacionals-, així que es va abandonar l'iniciativa. La llegenda conta que el propi Bisbe Miralles va mostrar-se molt preocupat per si el seu nom apareixia a les famoses llistes.

__________________________________________________________________

Per saber-ne més:

http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/Holocaust/Gestapo.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Gestapo

http://www.historylearningsite.co.uk/nazi_police_state.htm

http://www.memoriacatalunya.org/art10.htm

http://www.mail-archive.com/memoriadelesilles@www.softcatala.net/msg00040.html

21 d'Abril del 753 AC: Ròmul i Rem funden Roma

2005-04-21T08:50:00.000+02:00

Segons la tradició, Roma fóu fundada per Ròmul (qui donà el seu nom a la ciutat) tal dia com avui de l'any 753 abans de Crist, després d'haver matat al seu germà Rem.

Escultura de Ròmul i Rem amamantats per la lloba.

Pocs aconteixements han canviat tant el curs de la història com la fundació d'aquell- aleshores-petit poblat a la vorera del Tíber. L'expansió de Roma fóu imparable, primer de turó a turó, fins a dominar tota la Mediterrània, desde Finisterre fins a la frontera amb Pèrsia i desde Britania i la Germania fins al deserts del Sàhara i d'Aràbia. La actual "Cultura Occidental" és hereva directa de la República i l'Imperi Romans. Desde el concepte de ciutadania fins al cos jurídic, passant pels idiomes actuals que provenen del llatí i fins i tot l'influència que aquest tinguè en altres grups, com a les llengües germàniques i eslaves, el deute de la humanitat amb Roma és enorme.

La història d'Europa és, en certa mesura, la història de Roma i el seu Imperi, tant quan aquest la dominava com quan l'objectiu (des de Carlemagne a Napoleó) era restaurar-lo o imitar-lo. I en aquests dies de conclaves i pompa eclesiàstica no està de més recordar la gran quantitat de rites que son genuinament romans, fins i tot el títol de Pontifex Màxim, que era el cap religiós de la Roma pagana. Els sants catòlics i les seves festivitats associades son, en moltes ocasions, translacions del panteó romà al cristià, i fins al segle XX hi ha hagut Césars a Europa. L'últim fou el Rei (Tsar, deformació eslava de César) de Bulgaria Simeó II.

Segons la historiografia moderna, la llegenda de Ròmul i Rem és un invent posterior a la seva fundació, que probablement esdevinguè de la fusió de tres o més tribus (potser alguna d'origen etrusc o sabí, i no llatí) que havien ocupat turons propers. Posteriorment, amb l'assimilació de la cultura hel·lènica, es va fer descendre a Ròmul directament d'Eneas, l'heroi que fugí de Troia quan aquesta ciutat fou conquerida pels Aqueus.

La llegenda de Ròmul i Rem encarna plenament l'ànima romana, tant en el que te d'heròic, de capacitat d'adaptació i de véncer dificultats, com en la seva misèria: la lluita pel poder, la traïció, la intriga i el fraticidi, que serien constants a la història de Roma. A més la figura dels germans bessons sintonitzava molt be amb els Dioscurs (Càstor i Pólux), protectors de la ciutat.

Ròmul va ser el primer Rei de Roma. La ciutat es convertí posteriorment en República i més tard en Imperi; el primer Emperador fóu Octavi August. És curiós que l'últim emperador romà que va reinar desde Roma va ser Ròmul Augústul, tot i que l'Imperi Romà, amb les seves institucions, va perdurar mil anys mes desde la Nova Roma, mes coneguda com Bissanci o Constantinobla i actual Istambul.

____________________________________________________________________

Per saber més sobre Ròmul, la fundació de Roma i la seva història:

http://www.liceodigital.com/historia/roma/fundacion.htm

http://www.liceodigital.com/historia/roma/roma.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Roma

http://es.wikipedia.org/wiki/Historia_de_la_Antigua_Roma

Web de l'ajuntament de Roma: http://www.comune.roma.it/was/wps/portal/pcr

19 d'Abril de 1940: 1r Congrès Indigenista Interamericà

2005-04-19T21:20:00.000+02:00

A instància de l'aleshores  president de Mèxic, General Lázaro Cárdenas del Río, tal dia com avui de 1940 es signà a Patzcuaro, Mèxic, el document final de la primera Conferència Indigenista Interamericana, al qual es convocaren les associacions i institucions que s'ocupaven dels assumptes indígenes de manera oficial al llarg del continent.

Es van tractar, per primera vegada, els problemes dels diferents pobles indígenes del continent americà de forma conjunta. El principal problema fou véncer la resistència a participar de molts dels mateixos representants del indígenes, desconfiats després de cinc segles d'enganys per part dels conqueridors europeus i els seus descendents euroamericans.

D'aquesta iniciativa en sorgí l' Instituto Indigenista Interamericano, que depen directament de l' Organització d'Estats Americans (OEA) , a mes de la recomanació de que cada estat creés una institució o organisme dedicats exclusivament als assumptes dels indígenes i, sobretot, a instaurar polítiques per a la seva integració social i econòmica.

Logotip de l' Instituto Indigenista Interamericano

Els nombrosos pobles aborígens d'Amèrica, desde Alaska fins a Tierra del Fuego, son el grup humà més deasafavorit del continent; els robatoris de terra, l'aniquilació física i cultural i la marginació son una cosa corrent a tota Amèrica. I son els grans perdedors de tots els conflictes armats que es produeixen al continent.
Desde tal dia com avui de 1940, el 19 d' Abril va quedar instaurat com el Dia Internacional de l' Indi Americà. Però per sort, poc a poc s'utilitza més la fórmula Dia de l'Aborigen Americà.

_____________________________________________________________________________________

Per saber  mes sobre la situació actual dels pobles aborígens americans:

Instituto Indigenista Americano: Historia

Comisión Interamericana de Derechos Humanos:Proyecto de declaración americana de derechos de los pueblos indígenas

ONU:temes mundials del programa Poblacions Indígenes

Plataforma de Información del Pueblo Indio

18 d'Abril de 1946, La Societat de Nacions és disolta

2005-04-18T01:55:00.000+02:00

Tal dia com avui de 1946, fa 59 anys, la Societat de Nacions passava a la història com un dels intents més nobles i a l'hora mes inútils que ha fet la raça humana per conviure en pau amb ella mateixa.

S'havia fundat el 1919, un any després d'acabar la I Guerra Mundial, o com se la coneixia llavors, la Gran Guerra. El seu objectiu era evitar-ne una altra d'igual; va haver-ne de patir una de pitjor que significà el seu fracàs. De les seves cendres nasquè l'actual ONU, que n'ha heredat, de fet, alguns trets.

La primera reunió de la Societat de Nacions fou el 10 de Gener de 1920. En ella es ratificà el Tractat de Versalles, donant un final oficial a la Gran Guerra i, sense saber-ho, plantant les llavors de la II Guerra Mundial, la més devastadora de quantes hi ha hagut al planeta Terra des de que l'espècie humana hi aparaguè. Al Tractat les potències vençudes, sobretot Àustria i Alemanya, eren humil·liades no només amb pèrdues territorials importants sinó també amb uns gravàmens que feren insostenible la seva economia fins l'arribada de Adolf Hitler al poder. Per Àustria significà el desmembrament de l'Imperi Austro-Hongarès i convertir-se en un petit país alpí sense cap influència, per ambdues potències el final de les dues últimes monarquies imperials que ostentaven el títol de Césars, Kaisers, a Europa occidental.

Sessió inaugural de la Societat de Nacions

La Societat de Nacions nasquè ferida de mort. Estats Units mai no en va formar part. El Japó i Itàlia, que juntament amb França i el Regne Unit n'eren membres fundadors i membres permanents, l'abandonaren el 1932 i el 1937 respectivament. Alemanya no en formà part fins el 1926, abandonant-la de nou al 1933 quan Hitler formà el govern Nacionalsocialista. La Rússia Boltxevic, admesa al 1934 (el mateix any que Turquia), en fóu expulsada al 1939 per la invasió de Finlàndia. I és que la Societat de Nacions no sabè gestionar de manera adient ni aquesta ni cap de les crisis que va afrontar.

De les seves cendres va neixer l'actual ONU, la supervivència i relativa eficiència de la qual ve donada de les lliçons apreses de la seva antecesora. La Societat de Nacions mai no va disposar de Forces Armades, ni pròpies ni cedides, no va tenir tampoc un Consell de Seguretat i, sobretot, mai va ser un vehicle real per a conduir esforços cap a la pau per part dels seus membres mes importants militarment. L'egoïsme i els interessos particulars van convertir la Societat de Nacions en un símbol tan noble en la teoria com inútil a la pràctica.

No hi ha cap dubte que la ONU està lluny de ser el que molts desitjariem, especialment als últims temps. Però no és menys cert que la seva gestió ha estat important, sobretot durant la Guerra Freda, per evitar l' Última Gran Guerra. Perquè una Guerra Nuclear total, no cal dubtar-ho, serà l'última. I si n'hi ha d'altre, com va dir Einstein, serà a pedrades.

Logotip de la ONU

____________________________________________________________________

Per saber més de la Societat de Nacions: http://enciclopedia.us.es/index.php/Sociedad_de_Naciones

17 d'Abril de 1521: El Papa Lleó X excomunica a Martí Luter

2005-04-17T09:18:00.000+02:00

El 17 d'Abril de 1521 el Papa de Roma Lleó X excomunicava al monjo agustinià Martí Luter.

Retrat de Luter de Lucas Cranach, 1529

Luter, que havia nascut a Eisleben (Avui al Land alemany de Saxonia-Anhalt) i estudiat a les universitats de Magdeburg, Eisenach i Erfurt (Turingia), ja havia acumulat crítiques a la gestió de la jerarquia eclesiàstica, però quan Roma va decidir el 1517 de vendre Indulgències per costejar la restauració de la Basílica de Sant Pere, va esclatar redactant les que avui coneixem com Les 95 Tesis de Luter i penjant-les públicament a la porta de l'Esglèsia de Wittenberg. Moltes d'aquestes idees reflectien el clima de descontent generalitzat vers a una Esglèsia cada cop més mundana i un Papa que actuava com un Emperador més que com un guia espiritual.

Després de ser convidat a Roma a retractar-se en vàries ocasions, a les quals rebutjà l'autoritat del Papa i l'alta jerarquia i es remeté sempre a la lliure interpretació de La Biblia, Luter desenvolupà les idees reformistes a tres escrits que publicà al 1520: Crida a la noblesa alemanya, una visió sobre la Cautivitat Babilònica de l'Esglèsia Catòlica i Sobre la idea de la llibertat cristiana. Això significà una ruptura amb Roma; el mateix Emperador Carles V (Carles I d' Espanya) el declarà proscrit i Luter va ser acollit pel Príncep de Saxonia Friedrich. Excomunicat tal dia com avui i declarat heretge, Luter va cremar públicament la carta de la seva excomunió en un acte de rebel·lió sense precedents a l'Esglèsia Catòlica. S'iniciava així la Reforma Protestant, el gran Cisma d' Occident.

La Reforma recorregué Europa com un rastre de pólvora; estava plenament en sintonia amb l'esperit humanista del Renaixement, i servia per a les aspiracions nacionals de molts pobles europeus de deslligar-se de la autoritat de Roma i de la de l'Emperador. Així aparagueren Calví i Zuingli a Suïssa o la fundació de l' Esglèsia Anglicana per Enric VIII. A més significà, a la llarga, una certa reforma al sí de l'Esglèsia Catòlica, materialitzada al Concili de Trent.

Les conseqüències de la Reforma Protestant en la història d' Europa Occidental son enormes. Simbolitza la independència definitiva de Britania i de la part menys romanitzada de la Germania respecte dels hereus de l'Imperi Romà. També consolida la noció de Estat-Nació sobre drets Imperials transnacionals, a més de donar pas a dos segles de Guerres de Religió i d'incapacitar a Occident per unir-se contra l'expansió turca o retardar fins al segle XIX la unificació d'Alemanya. I sobretot és, juntament amb la caiguda de Constantinopla al 1453, la invenció de la imprenta cap al 1455 i la presa de Granada i el descobriment d' Amèrica al 1492 , l' últim eslabó d'una cadena d'aconteixements que significaren l'entrada de Europa a l' Edat Moderna.

Als païssos llatins i catòlics, la figura de Luter fóu demonitzada fins gairebé els nostres dies. A Mallorca la cultura popular el ridiculitzà a les Rondalles sobre Séneca i Lutero a les quals el filòsof hispano-romà i el teòleg alemany vivien aventures que ensalzaven la saviesa del primer i les suposades malícia i poca intel·ligència del segón, prescindint, obviament, del rigor històric. Algunes d'aquestes rondalles han arribat als nostres dies gràcies a l' Aplec de Rondalles Mallorquines d'en Jordi De's Racó , pseudònim del gran filòleg Antoni Maria Alcover.

___________________________________________________________________
Per saber mes sobre Luter: http://www.luther.de