Tal dia com avui...

Maria Rosalía Rita de Castro, filla de mare fadrina i pare desconegut i casada amb Manuel Martinez Murguía, autor de la Historia de Galicia, va publicar tal dia com avui els Cantares Gallegos. Va ser el primer llibre que va publicar en gallec. I de fet, tot i que des dels primers anys del segle XIX existia un cert resorgiment de la literatura en llengua gallega, en sintonia amb els moviments romàntics i els nous nacionalismes d'arreu d'Europa, els Cantares Gallegos son l'obra mes important publicada en gallec desde, potser, les famoses Càntigas d'Alfons X el Savi.


Rosalía de Castro ja havia publicat, des del 1857 (publicació de La Flor), en castellà. Com la majoria d'autors gallecs i de la resta d'índrets de l'estat espanyol, era el castellà la llengua que s'aprenia a l'escola, l'idioma en que hom aprenia a llegir i escriure, per molt que la llengua materna fos una altra. Aquest es un fet comú amb molts altres escriptors gallecs, bascos i navarresos, catalans, valencians i balears i pitïusos. S'havia assolit, després de segles, que els altres idiomes eren poc mes que curiosos (pintorescos, segons una expressió ben decimonònica) vestigis del passat, vàlids per camperols, pescadors i ramaders i per manifestacions folklòriques, però de cap manera adients per a la cultura amb majúscules. Tots sabem que ens certs sectors i territoris, aquesta idea ha sobreviscut fins als nostres dies.

Però la força tant de la prosa com sobretot de la poesia de Rosalía de Castro, que combina la millor tradició de la tristesa cèltica amb la del romanticisme i forma, juntament amb Gustavo Adolfo Bécquer, la parella que introduí la modernitat a unes lletres espanyoles (en el sentit plurilingüístic), va fer possible el reconeixement mundial d'un idioma que ha cercat sempre la seva identitat entre la força i la realitat política de l'hispanisme i la vocació lusitana d'un veïnat portuguès amb el que filològicament forma una unitat lingüística. Amb Cantares Gallegos es pot dir, gairebé, que el gallec retorna a l'escenari de la literatura mundial.

Poc després arribarien altres autors com Ferreiro, que s'espolsarien els últims complexos, tot i que son nombrossíssims, molt més que en el cas del català, els autors que, tot i tenir el gallec com llengua materna, trien el castellà com vehicle per la seva obra. Casos especialment espectaculars son Gonzalo Torrente Ballester o Camilo José Cela. Però la melancòlica Rosalia i els seus Cantares i sobretot la seva obra en castellà, que impediria que fos rel·legada a l'oblit i el silenci fins i tot en els temps del franquisme mes dur, van obrir la porta per tal que cadascú, en aquella terra verda de cel sempre gris, pogués triar l'idioma en que volia comunicar els seus sentiments.